Capítol 33: Decepció

Fa una setmana em sentia orgullós del meu poble. De la rebelió que es va aixecar, del crit indignat i cansat de la gent, dels somnis efervescents que sorgien entre pancartes i debats, de veure que per un cop, les coses estaven canviant.

I ara la gent del meu poble, la de la meva terra m’ha decepcionat enormement:

·Per no entendre el missatge que se li estava enviant durant les eleccions municipals. Per no aportar alternatives a un bipartidisme que ens treu llibertats a l’hora escollir.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/Toni_T_Morro.jpg

·Per la rápida i cruel represió que han patit els indignats: injusta, innecesaria e intolerant. El govern continua sense donar solucions pacífiques als problemes que li venen a sobre.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/biedrico.jpg

·Per la falta de consideració d’alguns polítics i mitjans envers aquest moviment. La desinformació i la confusió fa que el missatge no sigui clar, que es malinterpreti o que passi inadvertit.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/carlos_villafranca_11.jpg

·Pero sobretot, estic decepcionat amb el resorgiment de la xenofobia i l’odi envers la inmigració. De veure com la gent s’está equivocant d’enemic, com estan culpant a qui, com nosaltres, són unes victimes més de la crisi. De veure com la manipulació i la falta de valors auténtics han arribat fins aquest punt. M’ha decepcionat que hagis triat aquesta opció, Espanya. Et creia més adulta.

Tot això no fa més que evidenciar una cosa: hem de seguir lluitant. Perque encara queden moltes coses per solucionar, encara queda molta merda per treure.

Us deixo amb un vídeo que m’he trobat aquest matí, molt divertit i aclaridor:

Bona nit i que difruteu del Barça d’avui.

PD/ Totes les imatges estan tretes de http://elestafador.com/ i pertanyen als seus creadors, sense cap voluntat de diners ni res de res.

PPD/ Época d’examens, si em veig en cor renovo, sino doncs no.

Capítol 13: L’habitació nº13

Segurament haureu sentit algun cop una història d’aquesta mena a les noticies. Gent que un bon dia, sense saber com ni perqué desapareixen i no se’n torna a saber d’elles. Són casos tràgics que fan retronar el món durant un instant, i al seguent tot queda igual. Si hi ha sort, apareixen al cap de poc, commocionades, violades o mortes. O totes tres a l’hora. Si no, la espera es pot arribar a fer eterna, com si aquelles persones haguesin estat engolides per un forat negre.

Y en l’habitació nº13 d’un edifici qualsevol en un lloc qualsevol, un d’aquests casos, anomenat Ellie, comença a despertar. Ho fa lentament, amb una serie de llums i colors ballant per la seva visió que poc a poc van disminuint, fins a enfocar-ho tot.

Al intentar incorporar-se, nota que no pot, que té els braços lligats a la taula on es troba estessa i la boca amordaçada. També nota que la seva única peça de vestir que duu és un camisó blanc que li tapa tot el cos. Abans de poder començar a pensar o tenir por, la porta de l’habitació s’obre i un home entra per ella. No diu res, talment com si no s’hagues adonat que hi ha una noia lligada a la taula, es dirigeix al centre de l’habitació, on podem trobar un artefacte força curiós.

A primera vista sembla ser una cadira normal, amb una lampara afegida que surgeix del raspatller. Pero si es té un ull prou observador, es pot apreciar que tant als braços com a les potes delanteres de la cadira hi han unes cites que podrien subjectar les extremitats i que a la part superior del respatller, a l’altura del coll, hi ha una altra cinta que podria mantenir-lo recte. Totes elles, amb un candau que impedeix deslligarles sense permís. L’home s’acosta i comença a fer comprovacions a l’artefacte.

L’Ellie es fixa amb aquest home. Alt i prim, tot i així, musculat i fort. Porta un jersei i pantalons negres, donant-li certa indefinició a la seva figura, com si fos eterea. La seva cara sembla una careta de fira, amb la pallidesa d’algú a qui no toca mai el sol enmarcada per dues bandes de cabell negre, llarg fins a les espatlles. Els seus ulls son d’un blau tan fosc que semblava negre, com els ulls d’una calavera.

De cop, deixa de prestar atenció a l’objecte i s’acosta a ella, amb la mirada lasciva. No diu res amb la boca, pero els seus ulls seminegres ho diuen tot: «Patiràs i jo ho disfrutaré».  L’Ellie es remou violentament, intentant alliberar-se, pero l’home l’atura i l’agafa pel coll. Altre cop els seus ulls tornen a parlar: «Si intentes aturar-ho et mataré». Llavors l’Ellie es calma, o vol donar la impresio de calmada, i l’home li treu les cintes que la subjecten a la taula. Ella s’incorpora, pero no intenta fugir per la porta, no espera ser més ràpida ni més forta que ell. Sap que la única manera que té de sobreviure per ara és posar-se a les seves ordres.

Ell l’agafa pel braç i la seu a l’artefacte i la lliga. L’Ellie es deixa fer, dòcil mentres li passa la cinta pel col. Llavors l’home coloca la làmpara davant la seva cara i l’encen, cegantla. Ella tanca els ulls, pero ràpidament l’home li aixeca una parpella i amb cinta adhesiva l’enganxa de manera que quedi oberta, entrant-hi tota la llum. El mateix fa amb l’altre ull. L’Ellie no pot mirar cap a un altre cató que no sigui la llum, que li crema la retina i li fa plorar els ulls. Llavors l’home somriu per primer cop i se’n va.

L’Ellie crida i crida, pero no serveix de res ni res del que faci serveix. Es quedarà cega tan si vol com si no, i després… No sap que farà aquell home després, pero no creu que sigui res bo.

Quan ja ha perdut l’esperança, una ombra apareix fora de la llum. No pot distingirla bé, pero pot apreciar que es va acostant, es posa nerviosa, crida incoherencies, pero l’ombra no s’atura, fins arribar al seu cantó. Llavors apaga el llum, li treu la cinta que li subjectava les parpelles i amb una clau, comença a obrir els candaus de les extremitats. Ho fa lentament, com si no fos res de l’altre món.

L’Ellie es deslliga i mira a la seva salvadora. Una noia que va vestida amb el mateix camisó que duu ella posada. No diu res i quan l’Ellie intenta dona-li les gracies, ella li tapa la boca amb un dit i nega amb el cap. I assenyala la porta per on a sortit l’home i se’n va cap a una altre, situada a l’altre extrem de l’habitació. L’Ellie es queda aturada un moment i després surt cap a la porta corrents. Acaba en un passadís llarg i ple de portes. Tretze en total.

Es dirigeix a la del seu costat, si hi hagués més gent potser podria salvarla, com havien fet amb ella. Es troba una noia subjectada a una taula i a la qual li havien clavat un munt d’agulles, tantes com per emplenar tota la superfície del seu cos. Intenta deslligarli les cintes, pero també porten candau i ella no poseix la clau, com l’altre noia. Tampoc no pot trureli les agulles, n’hi ha masses i no sap quan aquell home pot tornar. A mala gana, la deixa allà abandonada.

El mateix fa amb la segona i tercera porta que visita. A la segona troba una altra noia, ficada de cap per avall sobre un tancant d’aigua i subjectada pels peus amb una corda. La corda estava sotmesa a un mecanisme que pujava i baixava i que pertant, feia que el cap de la noia entrés i sortís de l’aigua. A la tercera, veu un tanc ple de formigues vermelles, les quals la seva picadura provoca un dolor extrem. I dins aquest tanc, una altra noia que no parava de moure’s, atacada pels milers de picadures. Intenta fer alguna cosa per ajudarles, pero altre cop els candaus li impedeixen fer res.

I de sobte, se li cau el món al damunt: hi ha càmeres gravant en totes les habitacions. Fins quant fa que l’està observant? Estarà jugant amb ella? No s’ho pensa dos cops i surt corrents cap al passadís. Creua les tretze portes d’una correguda i arriba al final del passadis, que gira cap a l’esquerra. Allà davant es troba un gran contenidor. Nota que fa pudor i no vol imaginar-se el perqué. Al costat troba una porta i l’obre.

L’aire pur i la naturalesa se li mostren davant d’ella com una ilusió irreal. Es troba enmig d’una selva de no sap on, envoltada d’arbres i vida. L’únic edifici que veu és el magatzem abandonat on es troba. Més enllà veu el mar, potser estan en una illa, molt diferent de la ciutat on va desapareixer. Ella es queda allà aturada al llindar de la porta, contemplant aquell paisatge íncreiblement millor que el que havia vist fins ara.

Si això fos una película i s’estigués projectant en un cinema silenciós, segurament sentirieu algú que li xiuxiueja a l’Ellie que s’allunyi de la porta, que comenci a correr, que fugi, que l’home calavera sortirà d’aquí poc i l’atraparà si no ho fa. Però com a les pel·lícules, ella no els sent. Unes mans fortes l’agafen i se l’emporten altre cop cap a dins. Ella intenta resistir-s’hi, pero al final acaba sent empassada cap a la foscor. Foscor d’ull de calavera.

Mentres es atrastada per tot el passadís, Ellie pataleja inutilment, desesperada. Es gira i es troba davant d’una porta a la seva salvadora, ara ja no va vestida amb el camisó, sino amb un jersei i uns pantalons negres com l’home, i somrient. L’home la mira amb desaprovació i els seus ulls diuen: «no ho tornis a fer altre cop això». Ellie s’enfonsa, tot ha estat un joc de gat i ratolí, tot ha estat inútil des d’un principi. La noia la mira i riu, com si li fes gracia la cara que posa Ellie.

Arriben al final del passadís, on hi ha una habitació amb un altre contenidor. Pero aquest fa més pudor que l’altre. Podriem dir que la pudor està més viva i ens acostariem a l’humor negre. Era el destí final, al cap i a la fi. L’home tanca l’habitació i l’Ellie no torna a sortir sencera. Ni viva.

Capítulo 12: Identidad

Fuente: google

Despierto de mi sueño intranquilo, más cansada que cuando me acosté. Tengo miedo a levantarme, y no se porqué. Siento un escalofrío al salir de la cama, y no se porqué. Recorro el pasillo hacia la ducha como lo haría un sentenciado. Y no se porqué.

Quizás lo supe en su momento, cuando el miedo era parte de mi vida. Miedo en cada comida, en cada cena, miedo a sus miradas reprochadoras, a su puño rápido y fácil, a mi silencio vergonzoso. Miedo a él. Ahora ese miedo parece más alejado y distante, difuminado por el paso del tiempo. Pero aún perdura el dolor de mis cicatrices, las cicatrices de un amor posesivo, que golpea sordo bajo el torrente de la ducha.

Cuando salgo empapada y tiritando, mi cara se refleja en el espejo. Me mira, inquisitiva, y no se contestarle. No sé su nombre. Sé que ahora me llamo Sandra, que hace un par de meses me llamaba Ester y sé que en su momento tuve un nombre que escogieron mis padres, no yo. No es que no recuerde quien soy ni lo que fuí, simplemente es que todos los nombres me parecen iguales: ninguno corresponde con mi rostro.

He llevado tantas máscaras, intentando huir de mi pasado, intentado huir de él y su puño, que ya no sé distinguir mi rostro verdadero. Tengo un nombre y lo recuerdo, pero aún así me parece tan distante como el miedo al que está ligado. Ya sólo es otro vestido más que ponerme, otra máscara que atarme, otra identidad que interpretar.

Salgo a la calle, vestida de Sandra. Recorro el camino hasta mi coche, con los pensamientos zumbando en mi cabeza, hasta que una voz, ronca y profunda, me devuelve a la realidad.

«Hola Elena» dice la voz. Su voz.

El nombre y su miedo vuelven a mí deprisa. Antes de que poder girarme, antes de poder gritar, antes de poder hablar siquiera, él saca su pistola y dispara su gatillo, que siempre fue rápido y fácil, y caigo al suelo, envuelta en un charco de sangre. La bruma de la inconsciencia me abraza, mientras maldigo cien veces mi suerte, cien veces mi pasado, cien veces mi nombre, mil veces él.

Parece el fin. El único fin posible de esta história. Pero no es así.

Despierto en el hospital, vestida de paciente anónima. Un médico amable me informa de mi situación: no hay lesiones permanentes, por fortuna. Pregunto por él, mi marido. Me contesta que fue detenido i que ahora está en la cárcel. Un sollozo de alivio suspira mi cuerpo, aunque sé que no es el fin:  no se puede encarcelar el miedo que siento. Ni tampoco a él. Pero aún así, me da tiempo, un tiempo radiante y precioso sin él.

Durante mi estancia en el hospital, empiezo a deshilar la historia, a recordar todos los nombres que he tenido y lo que he aprendido de ellos. De Elena aprendí a tener miedo, a sobrevivir en la miseria, a huir en el momento preciso; de Ester aprendí a actuar, a estar despierta toda la noche, a no confiar nunca en nadie; y de Sandra aprendí la paz de la rutina, el sabor tranquilizador del te, el sueño intranquilo que me abraza por las noches. Y empiezo a crear otra identidad, más sincera y justa. Más real.

FIN

No he trobat el vídeo, així que poso l’enllaç amb l’Spotify:

Ismael Serrano – No Reconozco

PD/ Sé que estem en época d’exàmens, pero necesito possar això per relaxar-me.

PPD/ Visiteu les noves enquestes que he possat!! A la pestanya de dalt!!