Capítol 19: Retalls de somni (I)

Sorpresa! Tot i que no es tan sorpresa (ho vaig anunciar la setmana pasada), pero pels que conegueu aquesta obra meva, segur que us agradarà. I als que no, ja us toca coneixe-la.

1r i 3r Premi Sambori Omnium 2009. Res més a dir. Disfruteu-lo.

Retalls de somni

Fa fred i el tren ja comença a fer tard. En la grisa estació la gent espera impacient, com jo, que la gran maquinària arribi i es pari. Observo el meu voltant, nerviosa, no conec ningú i em sento aclaparada entre tanta gent. Miro la meva maleta: sembla més petita que quan l’he preparada aquesta matinada.
El tren ja arriba i ara tot són presses i maldecaps per aconseguir un bon seient. Per sort, aconsegueixo trobar-ne un al costat de la finestra.
El tren comença a posar-se en marxa. Comparteixo vagó amb una dona que carrega dues criatures: una de cinc anys i l’altra de setanta. Em miro la nena: fa dibuixos en una llibreta amb un somriure somiador.
Com recordo aquest somriure… El mateix que tenia jo, quan somiava ser actriu. Mai he sabut d’on em ve aquest gust: el meu pare mai em va dur al teatre i a la meva mare no li havia interessat mai. Pero el dia que a l’institut es va muntar un grup de teatre i m’hi vaig apuntar, vaig saber que m’encantava.
Aquell mateix dia, després del primer assaig, li vaig explicar a la meva mare el que havia sentit. Ella em va mirar amb el seu posat sever –el que solia tenir després que el pare marxés- i em va dir:
-Mira Clara: en la vida, vulguis i no, sempre t’acabaràs emportant una decepció. Val més que ho deixis córrer això del teatre i et dediquis a fer una cosa normal. Amb núvols al cap no arribaràs enlloc.
I en un principi me la vaig creure; l’assaig no m’havia anat tan bé i tampoc anava a canviar la meva vida per un sentiment fugaç.
En sortir de l’institut vaig entrar a treballar en un supermercat del meu barri, mentre esperava una feina millor. Però totes les entrevistes a les quals anava acabaven en decepció. Al final vaig creure la meva mare i em vaig habituar a la rutina del súper.
Fins que va arribar ell.

CONTINUARÀ…

PD/ Sempre he volgut dir això.

PPD/ Pròxim capítol: 23 de Febrer

Anuncios

Capítol 14: Històries d’amor

Aquesta setmana serà la setmana de l’amor en aquest blog. I no perque ho digui el Corte Ingles ni l’Spotify, ni perque estigui enamorat (que de fet, sempre ho estic, pero bueno), ho faig perque un tema tan gran i tan profund com l’amor es mereix més d’un capítol.

Aquí us deixo un relat que vam crear junts una lectora i jo pel messenger. Així que se li dedico a ella aquesta publicació! Enhorabona Marta!

Ens vam creuar en mig del carrer, ens vam mirar als ulls durant uns segons eterns i a la vegada efímers. En aquell moment se’m van passar mil coses pel cap pero quan vaig voler parlar, l’altre ja havia marxat.

Vaig maleir el fet de ser tan vergonyós. Hauria d’haver-li dit des del primer moment. Hauria d’haver sigut mes valent Pero els dubtes van poder amb mi i ara esta molt lluny. O potser no. I si vaig a buscarla?

Una onada d’optimisme em recorre el cos i m’aixeco. No perdo temps ni per fer la maleta. Agafo el primer tren q trobo. Un cop a l’estació de tren m’asalten els dubtes: I si no serveix de res buscarla? I si se’n riu de mi quan li confessi els meus sentiments?

Llavors me’n donc conta q si no agafo aquest tren, els dubtes seguiran amb mi, atormentant-me. Em decideixo. No vull viure amb el dubte, m’hi nego a preguntar-me la resta de la meva vida “i si hagues…?” Pujo al vagó, mirant de pensar que dir-li. Intento buscar les paraules perfectes i quant les trobo, intento plasmar-les en un paper.

Un dels papers de la llibreta que sempre porto amb mi i en el que he abocat tot el que sento per ella. Tot el que sento des del primer moment que la vaig veure, des del primer moment en que els ulls em van robar. Un sentiment tan fort que feia que el cor se m’acceleres cada cop que la mirava que em feia ballar el cap cada cop que pensava en ella. Un sentiment gairebé indescriptible.

Acabo d’escriure i les paraules semblen poques, tot i que he escrit una pàgina sencera. Tot es res comparat amb ella. Arribo a final de trajecte, amb la pàgina sota el braç i un somriure a la cara. Pero amb el cor en un puny.

No podia deixar que els meus habituals dubtes em juguessin una mala passada. Havia de ser fort. Estava convençut del que anava a fer. Quan em trobava a la porta de casa seva, se’m va fer un nus a la gola.

Vaig empassar i vaig picar a la porta. I allà estava ella, radiant, com sempre amb un somriure a la cara.

Em va preguntar q havia vingut a fer alla. Vaig sentir que el nus de la gola no em deixava parlar. Amb prou feines vaig poder articular una paraula, mentres ella em mirava inquisitivament. Vaig tornar a empassar i li vaig dir:

“P-Perdona q-que hagi vingut a molestarte, pero t’he de dir una cosa..”

Ella va afluixar la expresió de la seva cara, fet que em va animar a continuar:

“Recordes aquella vegada que ens vam creuar pel carrer?”

“Si, ho recordo, anaves molt guapo” va dir ella

“Doncs se’m va oblidar dirte una cosa”

“A si? Quina cosa?”

“Que t’estimo”

Ella es va quedar sense paraules. Estava allà plantat, al llindar de l’abisme, esperant la seva resposta, quan va dir:

“Perque has trigat tant en dir-m’ho?”

I ens vam fondre en un petó.

El millor peto de la meva vida.

FI

PD/ Fa molt que no poso música, així que ja toca:

Ismael Serrano – Cancion Para Un Viejo Amigo

PPD/ Contineu clicant a Encuentas, que n’aniré afegint de tant en tant i borraré les antigues.

PPPD/ Pròxim capítol: 10 de Febrer

Capítulo 8: Untitled1

Bones! El 2011 acaba de començar i jo ja tinc una vagancia q no me l’aguanto (d’aquí q no em surti cap títol). Pero s’ha de fer el cor fort i començar a treballar, que les vacances s’acaben.

Aquest any vull estrenar el blog amb un poema basat en un somni, disfruteu-lo!

 

Sin título

Soñé que perseguía tu nuca

mientras volvías a huir de mí.

Aunque hayan pasado mil lunas

tu recuerdo sigue ahí.

Nunca podré olvidar

ese pelo de estrella caída,

esa boca pequeña y fugaz,

esos ojos que robaron mi vida.

Todo empezó aquella tarde

en lo oscuro de aquel café

donde te empece a mostrar mi arte

y me invitaste a beber.

Nadie había sido capaz

de arrancarme así una risa,

de sacarme a mí a bailar,

de volver a encender mis cenizas.

Seguimos hablando y bebiendo,

la noche empezó a caer

ya no pudimos seguir fingiendo,

y bajo un portal te besé.

Volví a creer ser feliz

durante un tiempo muy breve,

cuando dijiste que era el fin

en mi pecho cayó nieve.

Todo volvía a empezar de nuevo:

fuí cobarde, te fallé.

Con mi alma tendida en el suelo

a la noche tu nombre grité.

Y ahora no soy más

que un borron en tus recuerdos,

una mancha que olvidar

en las verdades ocultas de un sueño.

FIN