Capítulo 48: Solos tú y yo

Era un día como este, blanco, azul y gris, cuando nos vimos por primera vez.

Ese iba a ser el día, todo iba a ser perfecto, todo iba a salir bien.

Iba a ser nuestro principio, una cita espectacular,

quien iba a decirnos, jóvenes, que sería nuestro final.

Al llegar a la plaza, nuestras miradas se cruzaron:

no hubo cupidos, no hubo flechas, las palomas no volaron.

Y nada más verte, ya vi que estabas nerviosa:

no hubo besos, no hubo abrazos, solo una risa tonta.

No hubo chispa, no hubo amor:

solo estábamos tu y yo.

Mientras andábamos y hablábamos, no había banda sonora,

solo el ruido de los coches inundando Barcelona,

y cuando empezó a llover, ninguno traía paraguas,

solo quejas, mil disculpas, un suspiro de desesperanza.

‘Esta nerviosa’, me decía, ‘esto se arreglará mañana’,

me repetía a mi mismo, embriagado de esperanza.

Viajando en el metro, posé mi cabeza en tu hombro:

no era cálido ni reconfortante, solo me hacía sentir tonto.

No hubo chispa, no hubo amor:

solo estábamos tu y yo.

Para ser del todo sincero, no sabía nada del amor

y no fue hasta tarde, cuando me di cuenta de mi error:

bajo las hojas del árbol, fue cuando yo te di un beso,

no hubo luces, no hubo estrellas alumbrando el firmamento.

Y cuando llegó la despedida, los dos caímos en un abrazo:

un consuelo muy pequeño ante la culpa y el rechazo.

No hubo un discurso increíble, no hubo un suspiro ni nada,

solo tu silueta perdiéndose mientras te alejabas.

No hubo chispa, no hubo amor:

solo estábamos tu y yo.

FIN

Feliz día de San Valentín 🙂

PD/ Bueno i per als romàntics o enamorats:

PPD/ Per si us heu fixat: he possat una nova pestanya ‘OTRO’, on poso l’enllaç amb el meu segon blog:

http://abismosliterarios.megustaescribir.com/

De moment només és una copia, ja veurem com es desenvoluparà.

Capítol 25: Dones

Abans d’ahir va ser el dia de la dona. Però com que anava atrassat no vaig poder fer una entrada com calia. Així que us demano perdó a totes les meves lectores per haverme oblidat en aquell moment de fer-vos un homenatge addient. Us ho mereixeu, ja que sou el 70% del meu públic (segons un estudi que m’acabo d’inventar) va per vosaltres!


La veritat és que és cert que som diferents els uns del altres. No tan sols a nivell biològic i evolutiu, que no deixa de ser el que som, sino també a nivell cultural. I a nivell cultural estem molt descompensats.

A la dona sempre li exigeix més en quant a estética. I les primeres en notar-ho sou vosaltres mateixes. Obviament això està pensat perque sigui així, perque la societat consumeixi el que hagi de consumir, per crear unes marques i uns límits, es a dir, per fer mercat. Fora d’això l’estetica no té més sentit que el que tu mateixa volguis que tingui, per sentirte a gust amb tu mateixa. Tots naixem amb un cos i ens pot semblar millor o pitjor, pero sempre serà el nostre i l’hem de cuidar o respectar com Deu mana.

A les dones també se’ls exigeix més fidelitat que als homes. Per això està tan mal vist que una noia ligui massa i un noi no. Per això el terme «puto» no està tan mal vist com l’altre. Sembla que la fidelitat hagi que de ser una àncora que t’atrapi i t’impedeixi avançar. Pero les àncores també donen estabilitat, com a mínim durant un temps, si la cadena no es trenca.

Aquests estereotips culturals fan que les dones portin dins seu una culpa i melancolia molt profundes. Podriem trobar connotacions religioses amb el pecat original, pero segurament serà per la satisfacció i l’embotament que provoca l’autoodi i l’autocompasió.

Pero el que no es pot negar de la dona és que té un poder que els homes mai posseiran: el poder de la vida. Que de fet, només es posible amb l’home, pero que de totes maneres no li treu merit al patiment i la voluntat que s’han de tenir per tirar endavant. És una de les habilitats més meravalloses i més infravalorades del món, que a mi sempre m’ha meravellat, pero que tampoc sembla que no hagi de ser important.

En resum, tot i els estereotips negatius, les dones solen sortir més ven parades de la pressió del món, com si d’una selecció natural es tractés. Obviament cadascú té els seus defectes i virtuts, pero es segur que sense l’altre no seriem res. Així que malgrat les diferencies ens haurem de suportar i estimar de tant en tant. Quin remei… 🙂

FI

PD/ Tinc mooolta soon.

PPD/ Digue-me que penseu d’aquesta cançó als comentaris:

Ismael Serrano – La Mujer Más Vieja Del Mundo

PPPD/ Próxim capítol: 13 de març