Capítol 20: Retalls de somni (II)

Estem a 23-F, un dia que casi va passar a la historia. I ara aquí estem, 30 anys després, recordant el que va significar aquell petit moment. I escribint-ne de nous.

Continuem amb la història que vam deixar fa dos dies. Disfruteu-la i ens veiem a les post-dates i als comentaris!

Retalls de somni Cap 2.

Un dia, mentres estava col·locant paquets de cereals en un prestatge, vaig relliscar i vaig caure a sobre d’un client. Mentre li demanava disculpes i li preguntava si es trobava bé, les nostres mirades es van creuar -un moment, dos segons potser, però eterns-. Ell va dir que es trobava bé, però que si em podia apartar de sobre seu. I entre disculpes i perdons, em va voler ajudar a recollir l’escampall, però jo li vaig dir que no, que ja ho feia jo.

Quan se’n va anar, seguint la seva compra, vaig voler cridar-li alguna cosa, però la veu de la meva mare va resonar al meu cap. I em vaig convèncer que no, que era una estupidesa.
Però aquell client va tornar l’endemà i el dia següent fins que es va convertir en un client habitual i un dia, quan em tocava a la caixa registradora, me’l vaig tornar a trobar. Aquell dia em vaig atrevir a preguntar-li com es deia: em va contestar que Hugo.
A partir d’aquell moment, ens vam anar coneixent. Em va dir que era de Barcelona i que havia vingut a la ciutat per quedar-se una temporada. Ens vam anar explicant coses l’un de l’altre, i cada cosa que m’explicava, feia que recordés aquella il·lusió que creia perduda.
Un dia, quan feia una setmana que ja no venia, vaig pensar que potser se n’havia anat o que potser havia canviat de súper, que no l’importava. però aquell mateix dia va venir ell cap a mi amb un ram de flors a la mà. Tot va ser molt confús a partir d’aquell moment, gairebé de somni: un crit, una abraçada, un paseig amb carro de supermercat, una escapada, un sopar, un petó; no recordo què va ser real i que no, aquell dia. El que si sé, és que va ser el millor dia que vaig tenir.
Hugo em va deixar viure amb ell al seu apartament llogat i, durant un breu temps, vam ser feliços. Però la meva mare tenia raó: la vida t’acaba donant decepcions, sobretot de les persones que menys t’esperes.

TO BE CONCLUDED (a veure si en anglès queda millor xD)

PD/ He vist que hi ha hagut un descens en l’activitat del blog. Teniu massa feina? Publico massa ràpid? M’estic menjant massa el cap? Hauria de fer un marqueting menys directe? Les respostes als comentaris d’abaix, siusplau.

PPD/ No us podia deixar en aquest dia sense aquesta mítica cançó de la Trinca.

PPPD/ Pròxim capítol: 26 de Febrer

Capítol 2: Dia normal

Fuente: Google

Comencem amb un relat que se’m va acudir aquest estiu, aquella gloriosa època en que tenia un sou i una feina humil.

Dia normal

Sona el despertador, puntal, com sempre, a les 7:00.
El mires amb mala cara, pero ell continua sonant i recordant-te que t’has d’aixecar i anar a la feina.
Mandrós, l’apagues, sabent que en 10 minuts tornarà a sonar, et tornes a ficar al llit i t’adorms.
Despertes a les 7:42, maleint el despertador i a tu mateix, i t’afanyes a dutxar-te i vestir-te. Quan arribes al cotxe, t’adones que no has esmorzat ni t’has rentat les dents (i el dentista de demà segurament ho notarà), pero no tens temps ja que arribes tard a la oficina.
Pel camí et trobes un camió de neteja, que va més lent que mai i no et deixa adelantar. Decideixes passar per una drecera i veus que està tallada per obres, la qual cosa et fa donar una volta impressionant.
Arribes a les 8:13 a la oficina, el teu cap et fa la bronca i t’amenaça a colocar un becari en el teu lloc.
Amb el sentiment de culpa i unes ganes d’apallisar al teu cap terribles, et poses a fer la feina (que tens acumulada des d’ahir). Et passes el matí ordenant arxius i acabes suat, pero satisfet. Per donarte un gustet, decideixes obrir la finestra, amb la sort de que un refrescant vent de tramuntana entra per tota la habitació, tirant per terra tots els documents que havies estat ordenant. Et passes la resta del matí tornant-los a ordenar i acabes amb maldecap i reuma de tant ajupir-te.
A l’hora del descans (13:30) vas a la cafeteria a pendre alguna cosa (ja que amb les presses se t’ha oblidat el tupper a la nevera), quan recordes que també t’has deixat la cartera i no podràs pagar el menú. Al final et menjes un croissant i unes patates (el poc que et permet el canvi que tenies al cotxe).
Crispat pels nervis, decideixes sortir a l’escala d’emergencia a fumar. El fum del cigar t’omple els  pulmons de felicitat grisa, quan una coneguda tramuntana tanca la porta d’accés. Et passes mitja hora intentant forçar la porta i entrar, fins que algú sent els teus crits i te l’obre. Arribes pels pèls a la oficina (16:09), on el cap et mira mal mala llet, pero no et diu res.
Et passes la tarda acabant la feina que tens acumulada des d’aquest matí, amb un èxit mínim, fins que es hora de plegar (19:45) i tornes al cotxe.
Al cap de 10 minuts tornes a la oficina, perque t’has deixat les claus del cotxe. Quan estàs altre cop a la porta de sortida, t’enganxes el dit amb la porta, proclamant un fort crit de dolor que desperta mitg veinat.
Amb llagrimes als llums i el dit inflat, aconseguixes arrencar al cotxe a la tercera, veus que el dipósit està gairebé buit i que demà hauras d’aixecarte més d’hora per anar a la benzinera.
Arribes a casa (20:07), reventat i famolenc, amb poques ganes de fer el sopar i un dolor persistent al dit. Decideixes fer-te una pizza i oblidar els teus problemes amb un programa de televisió. El que se t’oblida es d’apagar el forn. Sopes pizza cremada i un programa refregit que l’has vist més de 10 cops.

T’en vas a dormir aviat (21:30) per poder aixecarte d’hora a l’endemà, pero el xivarri del veï de dalt (que pel que es veu, està de vacances) no et deixa clucar l’ull fins a la 01:47.
A l’endemà, sona el despertador, puntual, com sempre a les 6:35.
El mires amb mala cara, pero ell continua sonant, persistent. Suspires, l’apagues, i et dius a tu mateix: «Demà serà un altre dia».

FI