Capítol 33: Decepció

Fa una setmana em sentia orgullós del meu poble. De la rebelió que es va aixecar, del crit indignat i cansat de la gent, dels somnis efervescents que sorgien entre pancartes i debats, de veure que per un cop, les coses estaven canviant.

I ara la gent del meu poble, la de la meva terra m’ha decepcionat enormement:

·Per no entendre el missatge que se li estava enviant durant les eleccions municipals. Per no aportar alternatives a un bipartidisme que ens treu llibertats a l’hora escollir.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/Toni_T_Morro.jpg

·Per la rápida i cruel represió que han patit els indignats: injusta, innecesaria e intolerant. El govern continua sense donar solucions pacífiques als problemes que li venen a sobre.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/biedrico.jpg

·Per la falta de consideració d’alguns polítics i mitjans envers aquest moviment. La desinformació i la confusió fa que el missatge no sigui clar, que es malinterpreti o que passi inadvertit.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/carlos_villafranca_11.jpg

·Pero sobretot, estic decepcionat amb el resorgiment de la xenofobia i l’odi envers la inmigració. De veure com la gent s’está equivocant d’enemic, com estan culpant a qui, com nosaltres, són unes victimes més de la crisi. De veure com la manipulació i la falta de valors auténtics han arribat fins aquest punt. M’ha decepcionat que hagis triat aquesta opció, Espanya. Et creia més adulta.

Tot això no fa més que evidenciar una cosa: hem de seguir lluitant. Perque encara queden moltes coses per solucionar, encara queda molta merda per treure.

Us deixo amb un vídeo que m’he trobat aquest matí, molt divertit i aclaridor:

Bona nit i que difruteu del Barça d’avui.

PD/ Totes les imatges estan tretes de http://elestafador.com/ i pertanyen als seus creadors, sense cap voluntat de diners ni res de res.

PPD/ Época d’examens, si em veig en cor renovo, sino doncs no.

Capítulo 30: Pequeña estrella

Érase una vez una pequeña estrella, que brillaba tímida y humilde en el cielo nocturno. Se llamaba Dera y tenía tres hermanas: Lina, Nola y Ruma.

Ruma, la mayor, era una de las estrellas de la constelación del cisne. Todos la respetaban por tener la suerte de estar en una constelación ya que todos los humanos de Allí Allí Abajo se fijaban con frecuencia en ella, y así, ella podía lucir su luz.

Nola, la segunda hermana, era muy amiga y vecina de una de las estrellas de la Osa Menor. Todos la admiraban por eso, porque así, cada vez que los humanos se fijaban en la Osa Menor, ella también estaba allí y por lo tanto, también se fijaban en ella y podía dejar lucir su luz.

Lina, la tercera hermana, era la estrella más brillante de toda su zona. Y todos la envidiaban por eso, ya que la gente de Allí Allí Abajo quedaban prendados por su luz, que ella relucía con orgullo.

En cambio Dera, la menor de todas, no destacaba más que cualquier otra estrella. Nadie la admiraba por nada, ni pretendía ser como ella. Era simplemente uno de tantos puntitos en el cielo, que se encendían y se apagaban en un suspiro. Uno de esos puntos del que nadie se acordaba nunca.

Ella era feliz, vivía pasando desapercibida entre la oscuridad con su ínfima luz, sobreviviendo a duras penas. No tenía ambiciones ni sueños. No pretendía ser más que un mero punto en el cielo.

Aunque a veces, cuando se reunía con Lina, Nola y Ruma dejaban relucir sus luces, Dera sentía que se hacía más pequeña. Se sentía enana, chiquita, enclenque, diminuta, insignificante, hasta ser menos que un minúsculo punto en el cielo, hasta volverse del tamaño de una bacteria, hasta convertirse en nada y fundirse en el vacío.

Su único consuelo en esos días era contemplar las pequeñas vidas de la gente de Allí Allí Abajo, sin esperar que ninguna se fijara en ella, sin buscar siquiera una oportunidad.

Hasta que un día, sin saber cómo ni cuándo, Dera se sintió observada. Y al mirar Allí Allí Abajo, vío que un niño, un simple e inocente niño, la estaba mirando. Aquella era la ocasión, aquel era el momento que nunca había esperado encontrarse y que ahora, de repente, lo tenía delante de ella. Y por nada del mundo pretendía dejarlo escapar.

Así que cogió aire, se armó de valor y puso a relucir su luz. Y creedme, a partir de ese instante todo cambió.

El cielo se iluminó como jamás lo había hecho antes: la luz de Dera eclipsaba la de todas las otras estrellas, habidas y por haber; su fulgor estalló la negra oscuridad del infinito, llenándolo de luz; su brillo iluminó el firmamento, como si hubiera nacido otro sol. Y todos y cada uno de los humanos de Allí Allí Abajo la vieron. Y lloraron felices ante la grandeza de su luz. Dera dejó de ser una estrella diminuta para ser una estrella grandiosa, gigante, inmensa, colosal, extraordinaria. Pero sobretodo muy muy feliz.

Pero poco le duró a la estrella su dicha, puesto que un instante después, su luz se apagó como una bombilla. Como suele ocurrir, los mayores momentos de felicidad pueden llegar a ser muy intensos, pero a la vez muy breves. A veces sin saber cómo ni porqué. Y al perder su luz, Dera, avergonzada, se dejó caer del firmamento. Como una lágrima, cayó y cayó del cielo hasta llegar Allí Allí Abajo.

Y el niño, aquel dulce e inocente niño que la había estado observando desde el principio, se puso a buscar su estrella caída por todos partes, por todos los rincones, por todos los escondites posibles.

Pero por más que buscaba, el muchacho no la encontró. Aún así se dijo a si mismo que seguiría cercándola, que no dejaría de hacerlo hasta que encontrara a la increíble estrella que había conocido en un breve instante. Se dijo a si mismo que conseguiría verla brillar otra vez de nuevo y que, esa vez, no permitiría que su luz se fuera de nuevo.

Y aún sigue ahí, ya de adulto, buscando y buscando en todas partes. Nadie supo nunca que fue de Dera. Algunos dicen que volvió al cielo, para brillar de nuevo con prudencia, sin destacar nada. Otros dicen que cayó al mar y que ahora solo es una roca perdida, un trozo de arena encallado en alguna playa. Yo personalmente, prefiero creer que sigue aquí en la tierra, que tomó forma humana y que ahora camina entre nosotros, escondida entre la gente. Que se encuentra en cada ciudad, cada pueblo, cada barrio, esperando su momento para que alguien se fije en ella y pueda brillar otra vez de nuevo y así poder brillar otra vez en el cielo y romper otra vez la oscuridad.

FIN

PD/ Podeis seguir votando vuestro escrito/relato (viejos o nuevos) favoritos en la pestaña «Encuentras» de más arriba.

PPD/ También podeis enviar vuestras historias que queráis publicar a esta dirección:

abismosliterarios@gmail.com

Es una oferta limitada hasta que me cansé, así que hacedlo pronto o en un par de capítulos se habrá acabado!

Capítol 20: Retalls de somni (II)

Estem a 23-F, un dia que casi va passar a la historia. I ara aquí estem, 30 anys després, recordant el que va significar aquell petit moment. I escribint-ne de nous.

Continuem amb la història que vam deixar fa dos dies. Disfruteu-la i ens veiem a les post-dates i als comentaris!

Retalls de somni Cap 2.

Un dia, mentres estava col·locant paquets de cereals en un prestatge, vaig relliscar i vaig caure a sobre d’un client. Mentre li demanava disculpes i li preguntava si es trobava bé, les nostres mirades es van creuar -un moment, dos segons potser, però eterns-. Ell va dir que es trobava bé, però que si em podia apartar de sobre seu. I entre disculpes i perdons, em va voler ajudar a recollir l’escampall, però jo li vaig dir que no, que ja ho feia jo.

Quan se’n va anar, seguint la seva compra, vaig voler cridar-li alguna cosa, però la veu de la meva mare va resonar al meu cap. I em vaig convèncer que no, que era una estupidesa.
Però aquell client va tornar l’endemà i el dia següent fins que es va convertir en un client habitual i un dia, quan em tocava a la caixa registradora, me’l vaig tornar a trobar. Aquell dia em vaig atrevir a preguntar-li com es deia: em va contestar que Hugo.
A partir d’aquell moment, ens vam anar coneixent. Em va dir que era de Barcelona i que havia vingut a la ciutat per quedar-se una temporada. Ens vam anar explicant coses l’un de l’altre, i cada cosa que m’explicava, feia que recordés aquella il·lusió que creia perduda.
Un dia, quan feia una setmana que ja no venia, vaig pensar que potser se n’havia anat o que potser havia canviat de súper, que no l’importava. però aquell mateix dia va venir ell cap a mi amb un ram de flors a la mà. Tot va ser molt confús a partir d’aquell moment, gairebé de somni: un crit, una abraçada, un paseig amb carro de supermercat, una escapada, un sopar, un petó; no recordo què va ser real i que no, aquell dia. El que si sé, és que va ser el millor dia que vaig tenir.
Hugo em va deixar viure amb ell al seu apartament llogat i, durant un breu temps, vam ser feliços. Però la meva mare tenia raó: la vida t’acaba donant decepcions, sobretot de les persones que menys t’esperes.

TO BE CONCLUDED (a veure si en anglès queda millor xD)

PD/ He vist que hi ha hagut un descens en l’activitat del blog. Teniu massa feina? Publico massa ràpid? M’estic menjant massa el cap? Hauria de fer un marqueting menys directe? Les respostes als comentaris d’abaix, siusplau.

PPD/ No us podia deixar en aquest dia sense aquesta mítica cançó de la Trinca.

PPPD/ Pròxim capítol: 26 de Febrer

Capítol 9: Curiós Atzar

Hi ha persones que creuen en el destí. Hi ha persones que creuen en Déu. Hi ha qui pensa que el que guía els nostres destins és Deu. Hi ha també qui no vol creure en Déu i diu que controla el seu propi destí. Ningú té control sobre el seu propi destí. Gairebé no tenim control ni del nostre propi cos. L’únic que podem controlar són les nostres decisions, que ens porten a un camí o altre.

Hi ha qui creu que tot està escrit. Des del passat més antic, fins al futur més llunyà. Hi ha qui pensa que es pot arribar a llegir aquest futur. El temps és un dels majors invents de l’home, pero com tot el que fa, està basat en la seva diminuta visió de l’univers. No existeix un passat, un present o un futur més que el que cadascú, en la seva curta vida, pot crear. Tot i això, sempre és bó fer plans a llarg termini, per si es dona el cas improbable que succeixin, pero sobretot, és molt bó recordar els errors que s’han comés, per mirar de no fer mal a ningú ni a nosaltres mateixos durant la nostra estada.

Hi ha qui creu que tot té una raó de ser, encara que no ens la volguin explicar. Hi ha qui creu que aquesta raó última és Déu. Hi ha també qui no vol creure en Déu i diu que tot passa per atzar. Per curiós atzar. La vida (com a mínim en aquest planeta) va sorgir per atzar. Una probabilitat entre un milió. Un bilió. Un trilió. No ho sabem, encara no hem trobat altres formes de vida més intel·ligents que una sindria. D’això deduim que la vida no té propósit i que no mereix ser viscuda, perque encara que nosaltres hi som avui, demà no hi serem i creiem que això no haurà canviat res. Un altre vegada ens equivoquem, no veiem que el fet d’haver viscut, el fet d’haver crescut, caminat i sentit, ha canviat el món completament. I encara l’està canviant.

Hi ha qui creu que en aquest atzar, el destí no hi té cabuda. Sobretot els matemàtics ho creuen. Es poden generar fórmules matemàtiques i probabilitats amb un atzar no dirigit. Pero mai es podran generar fórmules matemàtiques i probabilitats amb un atzar que vagi pel seu propi camí. Per això es va inventar el terme «casualitat«, per deixar contents als matemàtics i a qui l’interessés. Això fa que fenomens completament miraculosos poguin passar per insignificants o absurds amb només un terme. «Ha estat casualitat«. Tot i així, l’atzar crea casualitats molt curioses. La majoria poden ser fàcilment explicades per qualsevol matemàtic disposat a xerrar. Però tot i això no deixen de ser curioses, màgiques, a la seva manera, i úniques, com a definició de casualitat.

Trobar-te amb aquella persona en qui estaves pensant (tot i que si penses tot el temps en ella és normal que un día o altre te l’acabis trobant i acabis veient una casualitat); creuar-te amb una metàfora de la teva situació actual (tot i que si penses molt, sempre acabes trobant una metàfora en alguna cosa, fins i tot una tortuga); o que les coses, per una día sortin de manera perfecte, sense cap error (a tots ens agrada fer un descans, fins i tot el destí).

FI


PD/ Déu meu, no sé com m’ho faig perque les meves improvitzacions siguin tan llargues i els meus relats elaborats tan curts!!! (Casualitat?)

PPD/ He vist que algunes persones troben aquesta pàgina en el buscador posant les paraules «capítulos de la mano de fátima». (Casualitat? No, pel que es veu segurament hi haurà un grup d’alumnes que està fent un treball sobre això). Potser hauria de fer més ressenyes sobre llibres, així segur que algún es quedaria. Tot i que ho dubto.

PPPD/ Us ha passat algún fet curiós per atzar? Voleu compartir-lo? Teniu el quadrat de comentaris per fer-ho. Moltes gràcies per la vostra atenció i dedicació. Fins la pròxima publicació! Adeu!