Capítol 37: Joc de Nens

Recordo quan érem petits i jugàvem a crear fantasies imaginaries. Fantasies copiades de la televisió i els videojocs, clar, pero éren nostres perque les vivíem día a día. Sense barreres ni fronteres, experimentàvem, barrejàvem i creàvem ilusions i aventures infinites.

Era un joc de nens: inocents i purs corríem per el pati creant el nostre món privat. Els columpis eren fortaleses, les fonts eren cascades d’aigua, els gronxadors eren coets interestelars i els arbres, cases on refugiarse de tot mal. Amb això véiem les coses no tan sols com eren, també com podien arribar a ser. Tot era menys petit i definitiu, més posible i divertit.

I mentres, nosaltres interpretàvem els nostres papers. Herois de l’imposible, lluitàvem contra monstres malvats, bruixes dolentes i dracs ferotges. De vegades intercanviàvem els papers i érem els nosaltres els dolents, pero sempre amb un somriure de diversió a la cara.

Pero un dia tot això es va acabar. El gris va caure sobre les nostres vides i ja no hi va haver més dracs ni princeses, no hi va haver més aventures ni dolents. Només hi havien els videojocs i la tele, que miràvem amb resignació i atordiment. Ja no érem herois invencibles, sino petites feres que intentàvem sobreviure.

Perque ja no jugàvem al nostre joc de nens, blanc i simple, sino a un de més complexe i obscur. Sense adonar-nos ens havíem ficat (o potser emputxat) en una roda de la qual no podíem sortir ni escapar. Era el preu que havíem de pagar per creixer i jugar com adults: havíem de perdre la infancia.

Tot i així, no tot va quedar destruit, els nostres records segueixen intactes, i amb ells, tot el que vam viure i apendre. Potser ja no podem correr despreocupats pel patí, pero podem seguir imaginant mons nous i continuar sent herois i princeses, sempre que ho volguem. I que ens deixin tenir temps.

FI

http://grooveshark.com/s/Coses+De+Nens/2NjepF?src=5

PD/ Dedico aquest escrit al nen interior que teniu tots dintre. Cuideu-l’ho i no el perdeu mai! 😉

Anuncios

Capítol 33: Decepció

Fa una setmana em sentia orgullós del meu poble. De la rebelió que es va aixecar, del crit indignat i cansat de la gent, dels somnis efervescents que sorgien entre pancartes i debats, de veure que per un cop, les coses estaven canviant.

I ara la gent del meu poble, la de la meva terra m’ha decepcionat enormement:

·Per no entendre el missatge que se li estava enviant durant les eleccions municipals. Per no aportar alternatives a un bipartidisme que ens treu llibertats a l’hora escollir.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/Toni_T_Morro.jpg

·Per la rápida i cruel represió que han patit els indignats: injusta, innecesaria e intolerant. El govern continua sense donar solucions pacífiques als problemes que li venen a sobre.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/biedrico.jpg

·Per la falta de consideració d’alguns polítics i mitjans envers aquest moviment. La desinformació i la confusió fa que el missatge no sigui clar, que es malinterpreti o que passi inadvertit.

http://elestafador.com/wp-content/uploads/2011/05/carlos_villafranca_11.jpg

·Pero sobretot, estic decepcionat amb el resorgiment de la xenofobia i l’odi envers la inmigració. De veure com la gent s’está equivocant d’enemic, com estan culpant a qui, com nosaltres, són unes victimes més de la crisi. De veure com la manipulació i la falta de valors auténtics han arribat fins aquest punt. M’ha decepcionat que hagis triat aquesta opció, Espanya. Et creia més adulta.

Tot això no fa més que evidenciar una cosa: hem de seguir lluitant. Perque encara queden moltes coses per solucionar, encara queda molta merda per treure.

Us deixo amb un vídeo que m’he trobat aquest matí, molt divertit i aclaridor:

Bona nit i que difruteu del Barça d’avui.

PD/ Totes les imatges estan tretes de http://elestafador.com/ i pertanyen als seus creadors, sense cap voluntat de diners ni res de res.

PPD/ Época d’examens, si em veig en cor renovo, sino doncs no.

Capítulo 32: Indignación

*Aclaración: Todas las opiniones que van a ver no son mías, este texto es una IRONÍA. Pero seguro que habrá alguien para lo que vaya a decir sea verdad. Dicho esto, sigan disfrutando de la película.

Pero bueno, qué está pasando aquí!? Me voy unos días de viaje y cuándo vuelvo, me encuentro todo hecho un desastre! Gente berreando por las calles, cazuelas sonando a todo trapo, carteles por doquier, multitudes acampando en las plazas! Por favor, ni que estuviéramos en guerra!

“Los Indignados” se hacen llamar. Pero indignados de qué!? Si es que TODO VA BIEN!! Bueno vale, estamos en crisis, pero eso ya lo solucionarán los de arriba. Nosotros no podemos hacer nada, NADA! Bueno vale, podemos quejarnos, pero no nos lleva a ninguna parte. Un cambio de sistema? Una nueva forma de hacer política? Una revolución ética? Eso sólo destroza los cimientos sobre lo que se ha creado el Mundo! Y si lo destrozan todo qué queda!? NADA! Un vacío donde NADA es posible. Porque ya lo hemos visto TODO, la história ya esta escrita y nosotros ya no formamos parte de ella.

Todo aquel que se está manifestando es un antisistema, un idealista, un iluso, un multi-terrorista: pro-ETA, pro-Alqaeda y pro-PSOE, un anarquista, un destructor de fundamentos, un crío maleducado, un fumeta, un drogadicto, un rojo, un rebelde, un paria, un inadaptado, un sin-sentido, UN SOÑADOR!

No hay ninguna realidad ahí fuera! El único camino posible es el que ya está marcado. Porque unos cuantos salgan a la calle y griten tonterías sin sentido no va a cambiar nada, verdad?

Verdad?

Hola?

FIN (yo espero que no, que solo sea COMIENZO)

Ismael Serrano – Volveremos

PD/ Lo volveré a repetir, por si alguien no lo ha pillado o leído:

IRONÍA IRONÍA IRONÍA IRONÍA IRONÍA IRONÍA

PPD/ Vídeo resumen del 15-M:

PPPD/ Ja no saben qué inventar aquests del PP…

Capítol 25: Dones

Abans d’ahir va ser el dia de la dona. Però com que anava atrassat no vaig poder fer una entrada com calia. Així que us demano perdó a totes les meves lectores per haverme oblidat en aquell moment de fer-vos un homenatge addient. Us ho mereixeu, ja que sou el 70% del meu públic (segons un estudi que m’acabo d’inventar) va per vosaltres!


La veritat és que és cert que som diferents els uns del altres. No tan sols a nivell biològic i evolutiu, que no deixa de ser el que som, sino també a nivell cultural. I a nivell cultural estem molt descompensats.

A la dona sempre li exigeix més en quant a estética. I les primeres en notar-ho sou vosaltres mateixes. Obviament això està pensat perque sigui així, perque la societat consumeixi el que hagi de consumir, per crear unes marques i uns límits, es a dir, per fer mercat. Fora d’això l’estetica no té més sentit que el que tu mateixa volguis que tingui, per sentirte a gust amb tu mateixa. Tots naixem amb un cos i ens pot semblar millor o pitjor, pero sempre serà el nostre i l’hem de cuidar o respectar com Deu mana.

A les dones també se’ls exigeix més fidelitat que als homes. Per això està tan mal vist que una noia ligui massa i un noi no. Per això el terme “puto” no està tan mal vist com l’altre. Sembla que la fidelitat hagi que de ser una àncora que t’atrapi i t’impedeixi avançar. Pero les àncores també donen estabilitat, com a mínim durant un temps, si la cadena no es trenca.

Aquests estereotips culturals fan que les dones portin dins seu una culpa i melancolia molt profundes. Podriem trobar connotacions religioses amb el pecat original, pero segurament serà per la satisfacció i l’embotament que provoca l’autoodi i l’autocompasió.

Pero el que no es pot negar de la dona és que té un poder que els homes mai posseiran: el poder de la vida. Que de fet, només es posible amb l’home, pero que de totes maneres no li treu merit al patiment i la voluntat que s’han de tenir per tirar endavant. És una de les habilitats més meravalloses i més infravalorades del món, que a mi sempre m’ha meravellat, pero que tampoc sembla que no hagi de ser important.

En resum, tot i els estereotips negatius, les dones solen sortir més ven parades de la pressió del món, com si d’una selecció natural es tractés. Obviament cadascú té els seus defectes i virtuts, pero es segur que sense l’altre no seriem res. Així que malgrat les diferencies ens haurem de suportar i estimar de tant en tant. Quin remei… 🙂

FI

PD/ Tinc mooolta soon.

PPD/ Digue-me que penseu d’aquesta cançó als comentaris:

Ismael Serrano – La Mujer Más Vieja Del Mundo

PPPD/ Próxim capítol: 13 de març

Capítol 18: Amor i mentires

L’amor crea moltes mentires. Les mentires més boniques que hi ha (I potser les més sinceres). Tots els amors menteixen, a gran o a petita escala. S’ha de mentir, com s’ha de mentir en totes les societats. És molt dur, pero és la veritat.

Primer estan les promeses de compromís, aquelles que es diuen perque les coses comencin a funcionar, aquelles amagades sota les cancons, els poemes, les promeses que es reciten exaltats per les hormones. “T’estimaré per sempre”, “Mai et faré mal”, “Juro que cambiaré”. Potser en aquell moment no sabem que són mentida ni nosaltres mateixos, pero creiue-me, al final acaben sortint.

Després venen les promeses de la rutina. Aquelles que s’utilitzen per evitar fer mal amb la veritat, les mentires piadoses, les quals són més habituals del que us penseu, pero en major o menor mesura. “Clar que et queda bonic aquest vestit”, “Sí sí, aquesta feina ja la tinc acabada”, “No, no pasa res de greu”. La veritat pot fer mal i les mentides també, així que tant per tant, millor ser sincer i així evitar-nos futur maldecaps.

I al final hi han les mentides dels comiats, les més violentes i mal intencionades que hi ha. Solen fer sortir tot el rencor i els maldecaps que s’havien anat acumulant. “Jo no t’he estimat mai”, “No et preocupis, jo estaré bé”, “Tan de bo no t’hagues mai conegut”. Aquestes es millor no fer-lis tant de cas, tots tenim un moment de debilitat o altre i ens podem excedir intentant dir el que nosaltres creiem que es veritat i despres descobrim que és mentida. No actueu com si ho sapiguessiu tot de l’altre. Sempre hi ha una part que se us serà amagada.

Pero segurament les pitjors mentides que crea l’amor són les que ens fem a nosaltres mateixos. I són les pitjors perque ens les acabem creient i ja no saps mai si confiar en el teu criteri. “ja canviarà”, “en el fons sé que és una bona persona”, “si està tan tard a la feina, és perque li agrada treballar”. Sobre aquestes no hi ha protecció possible, més que l’experiencia i el coneixes a un mateix.

Com hem vist l’amor crea moltes mentires. Maravilloses mentides, potser les més boniques que hi ha. Vosaltres sabreu si val la pena o no dir-les o permitir-les. Que cadascú menteixi a la seva manera, amb més o menys sinceritat i amb més o menys bona fe. Pero suposo que l’important aquí no son les mentides, sino fer que l’amor en si no sigui de mentida.

FI

PD/ Pels que encara no conegueu o dubteu de la meva identitat, podeu trobar una foto meva a la pestanya Yo.

PPD/ Instrucciones para salvar el odio eternamente:

PPPD/ Hi haurà una sopresa a les proximes renovacions!! ^_^

Capítol 9: Curiós Atzar

Hi ha persones que creuen en el destí. Hi ha persones que creuen en Déu. Hi ha qui pensa que el que guía els nostres destins és Deu. Hi ha també qui no vol creure en Déu i diu que controla el seu propi destí. Ningú té control sobre el seu propi destí. Gairebé no tenim control ni del nostre propi cos. L’únic que podem controlar són les nostres decisions, que ens porten a un camí o altre.

Hi ha qui creu que tot està escrit. Des del passat més antic, fins al futur més llunyà. Hi ha qui pensa que es pot arribar a llegir aquest futur. El temps és un dels majors invents de l’home, pero com tot el que fa, està basat en la seva diminuta visió de l’univers. No existeix un passat, un present o un futur més que el que cadascú, en la seva curta vida, pot crear. Tot i això, sempre és bó fer plans a llarg termini, per si es dona el cas improbable que succeixin, pero sobretot, és molt bó recordar els errors que s’han comés, per mirar de no fer mal a ningú ni a nosaltres mateixos durant la nostra estada.

Hi ha qui creu que tot té una raó de ser, encara que no ens la volguin explicar. Hi ha qui creu que aquesta raó última és Déu. Hi ha també qui no vol creure en Déu i diu que tot passa per atzar. Per curiós atzar. La vida (com a mínim en aquest planeta) va sorgir per atzar. Una probabilitat entre un milió. Un bilió. Un trilió. No ho sabem, encara no hem trobat altres formes de vida més intel·ligents que una sindria. D’això deduim que la vida no té propósit i que no mereix ser viscuda, perque encara que nosaltres hi som avui, demà no hi serem i creiem que això no haurà canviat res. Un altre vegada ens equivoquem, no veiem que el fet d’haver viscut, el fet d’haver crescut, caminat i sentit, ha canviat el món completament. I encara l’està canviant.

Hi ha qui creu que en aquest atzar, el destí no hi té cabuda. Sobretot els matemàtics ho creuen. Es poden generar fórmules matemàtiques i probabilitats amb un atzar no dirigit. Pero mai es podran generar fórmules matemàtiques i probabilitats amb un atzar que vagi pel seu propi camí. Per això es va inventar el terme “casualitat“, per deixar contents als matemàtics i a qui l’interessés. Això fa que fenomens completament miraculosos poguin passar per insignificants o absurds amb només un terme. “Ha estat casualitat“. Tot i així, l’atzar crea casualitats molt curioses. La majoria poden ser fàcilment explicades per qualsevol matemàtic disposat a xerrar. Però tot i això no deixen de ser curioses, màgiques, a la seva manera, i úniques, com a definició de casualitat.

Trobar-te amb aquella persona en qui estaves pensant (tot i que si penses tot el temps en ella és normal que un día o altre te l’acabis trobant i acabis veient una casualitat); creuar-te amb una metàfora de la teva situació actual (tot i que si penses molt, sempre acabes trobant una metàfora en alguna cosa, fins i tot una tortuga); o que les coses, per una día sortin de manera perfecte, sense cap error (a tots ens agrada fer un descans, fins i tot el destí).

FI


PD/ Déu meu, no sé com m’ho faig perque les meves improvitzacions siguin tan llargues i els meus relats elaborats tan curts!!! (Casualitat?)

PPD/ He vist que algunes persones troben aquesta pàgina en el buscador posant les paraules “capítulos de la mano de fátima”. (Casualitat? No, pel que es veu segurament hi haurà un grup d’alumnes que està fent un treball sobre això). Potser hauria de fer més ressenyes sobre llibres, així segur que algún es quedaria. Tot i que ho dubto.

PPPD/ Us ha passat algún fet curiós per atzar? Voleu compartir-lo? Teniu el quadrat de comentaris per fer-ho. Moltes gràcies per la vostra atenció i dedicació. Fins la pròxima publicació! Adeu!