Capítol 5: Can Jonàs

Can Jonàs era una casa amb molta història. Tot i ser només un casalot brut i abandonat des que tinc memòria, va ser el refugi de totes les nostres aventures de joventut. Allà vam apendre les històries que s’hi havien viscut i vam escriure les nostres propies.

De nens ens portaven de camping a l’explanada davant la casa i, quan els pares feien la migdiada, saltàvem la reixa i ens possàvem a jugar pels voltants de la casa. Mai a dins, ja que fins i tot en aquella època, la seva grandesa imposava. I imposava més amb les històries que els nostres avis, pares i amics ens explicaven: l’antiga casa d’una bruixa, la guarida d’un tresor pirata, els dominis d’un ogre maligne. Després que els nostres pares despertessin, ens trobessin i ens escridassesin, tornàvem a casa, esperant que s’acabés el dia per tornar allà un altre cop.

El temps va anar passant, les finestres es van destroçar encara més; les males herbes van acabar per devorar la casa, convertint-la en una jungla; mig sostre es va enfonsar degut a una inundació; i tot i així hi continuàvem anant, escoltant més històries sobre la casa encantada

Així va ser com Can Jonàs es va convertir en el nostre punt de trobada preferit, en l’etapa d’adolescencia. Va ser llavors quan vam començar a crear les nostres propies histories: l’amagatall de droga d’uns traficants, un antic hospital abandonat, el lloc on havien mort setze persones durant la guerra (no se sabia ben bé quina).

Però la nostra preferida era la del fantasma de Can Jonàs. Va començar sent una noia jove a la que el seu novio la va matar per gelosia. Després es va convertir en un grup de nois que van tenir la desgracia de trobar-se amb un psicòpata. Al final va acabar essent una nena a que va ser assessinada per un inmigrant ilegal.

Totes aquestes històries (i alguna més) les explicàvem durant les nits de llum i begudes, preferiblement si hi havia noies al grup i podiem acompanyar-les a fer una visita. Quan erem allà, elles tremolant de por (fingida o no), nosaltres fent-nos els valents, oferint-lis protecció rera els nostres braços. El contacte íntim i al intimitat de la situació feien la seva feina i ràpidament la casa, que de primeres semblava terrorífica i freda s’emplenava de llum i petons.

Més tard ens vam anar oblidant de Can Jonàs, quan el terror i el fred (inclús en ple estiu) van perdre el seu romanticisme i sortíem a buscar llocs més càlids i agradables.

Fa poc em vaig enterar que una companyia inmobiliara havia comprat el terreny i estava planificant possar-hi un bloc de pissos. Llavors va ser quan vaig començar a recordar tota la meva infancia, la colla (que el temps havia dispersat) i les històries de Can Jonàs.

Definitivament, Can Jonàs era una casa amb molta història. Cada cop, una de de diferent.

Anuncios

2 comentarios en “Capítol 5: Can Jonàs

  1. Ho sento, pero la demolició està programada per demà mateix. Et convidaria a anar-hi, pero tenint en compte que en qualsevol moment et pot caure el que queda de sostre, preferiria que no hi anessis.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s